dissabte, 24 de desembre del 2016

Per una educació radical, altra vegada.

Som com l’arbre que creix, som un ser inacabat, canviem cada dia. Som com l’arbre del bosc, amb l’arrel que ens dóna fonament, aliment i força per créixer i interaccionar amb els altres éssers vius i fer bosc. Vull parlar de nosaltres com arbres que tenen arrels que no veiem, però hi són, són arrels que fan escola.

Sembla que la humanitat no ha acceptat integrar-se a la natura. La manipula, la transforma o l’explota, i en aquesta història, homes i dones han esdevingut creadors del seu propi món, i han creat relacions que haurien de garantir una vida personal i col·lectiva plena.
La humanitat ha fet d’aquesta continua invenció de tècniques i d'instruments la seva forma de presència al món. Ara bé, aquesta PRESENCIA no és sols estar: és una acte de consciencia PERSONAL i una necessitat imprescindible dels “ALTRES”.

Sols no podem millorar aquesta presència, ens necessitem els uns als altres. Tots junts hem d'acordar i realitzar aquesta millora. Per això ens relacionem, per això enraonem i per això ens eduquem. L’educació és radical si aconsegueix que cada persona assoleixi consciència plena del “qui soc” i estableixi fortes relacions solidàries, si no és així ens converteix en un simple objecte que es sotmet fàcilment a una voluntat aliena, ens deshumanitza. És la dinàmica del colonitzador i el colonitzat. L’educació ha d’assumir el compromís  d’alliberar a cada persona de les cadenes que el lliguen per a que escolti la veu natural del seu interior.

Malauradament, vivim en una societat on impera l’ànim colonitzador i molt sovint som incapaços de veure més enllà dels nostres nassos. Bauman deia que massa sovint els somnis dels nostres joves passen per un centre un centre comercial, enlloc de desenvolupar els talents propis. En la vida quotidiana veure les coses, llegir el text no és suficient, cal arribar al context per veure les arrels de la nostra essència. Si no és així ens quedem en les aparences; ens adapten al medi, surem, però no ens transformem.

L’escola ha de fer una proposta educativa radical, per ser una pràctica de llibertat, Freire diu: "que l’home ha estat expulsat de l'òrbita de les decisions". La tradició industrial va crear una escola per donar fruits, com una planta d’hivernacle, alimentada per créixer ràpid, per produir molta quantitat i consumir desmesuradament.

Freire entén l'educació com un procés DESALIENANT que obre camins perquè l'home pugui ser novament el protagonista de la seva pròpia història i de la del seu poble, de manera que s’alliberi de tot tipus de fatalismes, fins i tot de tots d'aquells fatalismes pragmàtics, que ens volen fer creure que vivim en el millor dels mons possibles, i ens vol fer creure que l’hem de defensar aixecant murs per aïllar-nos dels l’ALTRES, per diferents.

L’escola radical no hauria d’instruir o replicar perfils, ni omplir el cap de respostes, sense que hi hagi la pregunta. Necessitem una pedagogia de la pregunta, oberta a "la possibilitat de discernir, comparar, triar, programar, actuar, avaluar, comprometre'ns, arriscar-nos "a treballar per trencar amb tot allò que ens encadena a una existència acotada, controlada i dominada pel neoliberalisme i els seus escolanets” Sí, Jesús de Natzaret ens va ensenyar a trencar cadenes.

I en aquest punt hem de dir que no és possible una educació "neutral". Hi ha mestres, professors, catedràtics de l’educació que s'autoproclamen progressistes i enarboren la bandera de la uniformitat del sistema educatiu. Nosaltres considerem imprescindible la diversitat d’idees i perspectives, que enriqueixen la força transformadora de l’educació a les nostres escoles. Escola i país, afronten la força d’un creixement econòmic que margina moltes persones i dificulta el desenvolupament del conjunt de la societat.

L'educació ha de capacitar les persones perquè siguin subjectes de la seva pròpia història i compartir amb els altres la voluntat de trencar i transformar un model social no vàlid. Això és la radicalitat. Radicalitat que ens porta a la ingerència en la vida pública, a sortir de les nostres parets amb la voluntat d'actuar i ser protagonistes en tots els àmbits del nostre entorn.  Aquesta responsabilitat (torno a Freire) "només es pot guanyar vivint-la, [...] participant cada vegada més en la vida de l'escola dels vostres fills, en la gestió del dia a dia, intervenint en el propòsit de l’empresa; a través del gremi, dels clubs, dels consells, intervenint en la vida del barri, de l'església, en la vida del poble, etc... "

Els que redueixen la pràctica educativa a una simple transmissió dels continguts i de les pràctiques pedagògiques per fer feliç la vida de les persones, són persones cegues que "consideren feliç la vida adaptada al món, sense gratitud, sense passió, sense ràbia davant la injustícia, sense protesta, sense somnis de transformació". En definitiva, consideren feliç una vida "domesticada".

L’escola radical és l'arrel d’un principi, origen d’una vocació, l’ànima que fa fructificar competències i virtuts en una persona que s’arrela en la recerca d’inspiració per escriure poemes, inventar màquines, sinteritzar perfums, a proposar teoremes, dibuixar futurs o tocar el piano.  Radical és l'esser humà i radical ha de ser l’escola. Tornem a les arrels per humanitzar–nos i ser bosc. 

Girona, 17 de febrer de 2017






[1] Miquel Casanovas: “Paulo Freire y la educación radical” a http://revoltaglobal.cat/

divendres, 18 de novembre del 2016

Jornada Comunitat #avuixdemà: Paraules de tancament

Educar #avuixdemà: Jornada sobre Comunitat

Amb Angel Castiñeira i Alfredo Hernando

Tancament de la jornada

Quan escoltem grans ponents, com avui, sempre ho fem amb curiositat, amb l’esperança de veure recompensat l’esforç d’assistir i per millorar. Una vegada escoltats, podem dir que ha valgut la pena i que hem après.
De les ponències d’avui, us comparteixo una convicció en la que m’ha reafirmat l’Angel Castiñeira: Educar és encendre un foc en l’interior de cada persona que creix amb nosaltres. De l’Alfredo Hernando us vull fer partícips d’un canvi que m’ha provocat en la manera d’expressar la necessitat de copiar-nos els projectes i activitats exitosos, al qual ell hi ha fet referència utilitzant l’expressió replicar. Segurament replicar casos d’èxit d’altres centres en el nostre propi és més encertat que senzillament copiar-los.
Particularment, també us vull compartir, com sembrar entre vosaltres, 24 idees, curtes, com twits-resum de la jornada, amb la voluntat de generar diàleg i debat entre nosaltres sobre el que hem viscut avui.
1. La FEDAC no és papers, no és normes, no és càrrecs, és una parella de vosaltres educant.
2. La comunitat pot ser un ramat, pot ser una bandada, i pot ser un equip. Siguem un equip!
3. El canvi de paradigma educatiu requereix que siguem capaços, com a país, de definir el model de ciutadà que desitgem. Definim-lo.
4. Les escoles no ho han fet malament, seria bo reconèixer la vàlua dels educadors. Ells, vosaltres, sou el poder del canvi.
5. Tots volem ser feliços. El problema de les múltiples idees de felicitat que tenen els nois i noies arreu del món, és que la majoria passen per una botiga.
6.  Les esglésies s’han buidat però, gràcies a Déu, encara tenim les escoles plenes d’humanisme, diversitat i transformació social. Aprofitem-ho!
7.  Quan la veritat és fa paraula més enllà de la realitat, transcendim.
8. Les victòries d’alguns polítics són les nostres derrotes. Afrontem la batalla per formar ciutadans compromesos amb el bé comú i la fraternitat universal.
9. Sabem entendre en quin temps estem vivim? Ens toca discernir a nosaltres mateixos, en equip, la resposta. Bsquem-la.
10.  Els dubtes requereixen coneixement i confiança, si aconsegueixes els dos, s’esvairan.
11.  El canvi en cadascú de nosaltres no és metodològic, és cultural, de costums i hàbits. L’actitud ens fa diferents.
12.  En temps on els deures estan mal vistos, tenim el deure de la responsabilitat i l’apoderament, per educar alumnes que tenen drets i deures.
13.  L’aprenentatge centrat en l’alumne, posa l’educador al centre de l’aprenentatge, si no, és pura faula.
14.  Les veus discordants ens acosten al debat, a la realitat, escoltar-nos és el camí per avançar.
15.  El canvi en mols de nosaltres passa per tornar a la font, als orígens de quan vam començar a viure la nostra vocació.
16.  ¿Los maestros que estamos a médio camino del cambio, como podemos vèncer los miedos? Deja de sonar en ayer, piensa en grande para mañana, empieza pequeño hoy.
17.  Vam fer fora les emocions i els sentiments de l’escola i ara els trobem a faltar.
18.  Parlem d’innovar, quan volem dir transformar.
19.  L’empenta actual al canvi de paradigma educatiu dóna la raó als grans pedagogs de principis del s. XX. Haurem de ser valents com ells.
20.  L’escola nova 21 amb Horitzó2020 requereix que tots summem la nostra xarxa d’innovació per educar avuixdemà
21.  Sovint els reptes ens preocupen més que no pas ens ocupen.
22.  A les escoles tenim una màquina de pensar amb nassos per a tots, vine i participa. Participeu de les vostres escoles!
23.  La clau per ser transparent i animar-nos a co-crear l’escola és llegir i convertir els reptes en accions atractores dels somnis que perseguim. Desperta!
24.  Crear una escola amb futur, significa crear-la en el present, crear un desig que valgui per avui i que estigui orientat al demà.

Avui hem tingut la sort d’aprendre de dues persones que pensem i s’ocupen del present i futur de l’educació. Ells tenen l’oportunitat d’aportar-nos idees noves que ens obren les finestres i portes de la nostra consciència, elevem àncores, despleguem les veles al vent i naveguem per noves galàxies,  per experimentar eines que renoven la nostra pròpia praxis a l’aula. Vosaltres sou bons, molt bons, en convertir la teoria en pràctica, en fer possible de cada espai de l’escola, de cada conversa, de cada grup i de cada activitat una experiència biofedac. No us resigneu a arrossegar o picar pedres, aple·lo al vostre compromís per construir 24 catedrals arreu del país.
Gràcies a tots plegats pel temps que dediqueu a ser millors.
Modest




dimecres, 30 de març del 2016

Estem estigmatitzats



Llegeixo una edició digital del diari El País a Catalunya un article de NEUS VIDAL que porta per títol, "Barcelona tiene centros concertados sin ningún alumno inmigrante" i afegeix, "Un colegio público de Ciutat Vella tiene un 76% de estudiantes extranjeros; un concertado cercano, 6%". Te barra el títol, quina mala llet. De seguida entren en diàleg Facebook amb l'Ismael Palacín i després amb l'Anna Ramis sobre el tema. Concertada elitista i pública estigmatitzada?

L'article és un atac a l'escola concertada, a la qual se li apliquen tot de tòpics que menystenen la seva iniciativa social i educativa i fan quedar força malament les famílies que escullen les nostres escoles -elitistes, adinerades, marginadores...- I també, encara que no és la seva intenció, apliquen força tòpics vers l'escola pública, el seus projectes educatius i també fan quedar força malament les seves famílies,ja que al seu entendre, no haurien de poder escollir escola, estigmatitzen les escoles i són culpables del mals resultats que aconsegueixen.

A l'Ismael, que en sap molt, li preocupa que unes escoles siguin classistes i uns altres hagin de suportar l'existència d'escoles "ghetto", i que aquestes haurien de tenir més recursos. Jo dic, d'acord!! Però aplicar "ghetto" a les escoles de pobres i no fer-ho a escoles de rics és un vici molt perjudicial pels pobres.

Jo voldria que l'escola "ghetto" tingués els màxims recursos, però aquesta història de que uns poden triar escola (pq està clar que els que tenen més € podran triar escola) i els altres, per ser com són, no ho puguin fer, i hagin de ser "adjudicats" a un centre per una política "distributiva" a mi no m'agrada. Si una família vol anar a l'escola del seu barri, carrer, poble o tarannà específic té dret a escollir-ho, adjudicar-li un centre és limitar-li els drets, com ho seria repartir els alumnes de la Bonanova, Sarrià o qualsevol similar, per evitar fer "ghettos de pijos". M'agrada la teva última frase,car crec hem d'evitar afrontar aquest problema socioeducatiu amb el "típic" enfrontament pública concertada, tenim llocs on la cooperació entre ambdues xarxes ha estat un èxit, i ha estat per la possibilitat de disposar de recursos equitatius. Hem de parlar-ne en profunditat d'aquest tema, però amb una visió més sistèmica.


L'Ismael em comenta que entén la postura, però no només es tracta de donar recursos a les escoles estigmatitzades, sinó d'evitar que n'hi hagin. Esplica: a Catalunya la segregació escolar no correlaciona amb la segregació territorial sinó més aviat amb l'efecte fugida de les famílies més instruides de determinats centres del mateix territori i de la baixa corresponsabilitat de moltes escoles d'un mateix territori a l'hora d'assumir aquests alumnes. Molts municipis tenen polítiques proactives per incentivar la barreja d'alumnes (iles vam recollir en un llibre) i cal "premiar" o "incentivar" als centres que assumeixen més alumnes amb complexitat educativa front a aquells altres centres que no assumeixen aquest esforç de corresponsabilitat. La segregació és greu pels alumnes i per la cohesió social, i amb lideratge i voluntat es pot millorar molt. És la nostra responsabilitat.

I l'Anna, amb la seva experiència, recorda que les solucions passen per millorar les escoles més estigmatitzades i fer-les atractives a les famílies (Roser Argemí dixit). No en repartir els fills d'algunes famílies sense tenir en compte els seus criteris i preferències.Vulnerant els drets d'aquells qui menys tenen.

Poc a poc ens anem entenent, l'Ismael sap, i així ho diu, que aquest és un problema social del país, no tant sols passa a la concertada, també a la pública, però tot i el mal aquest mal enfocament del títol,  no li treu importància a la segregació.


Sí Ismael tens raó, però en els temps en que vivim, a l'escola i a les institucions que lluitem per la seva dignitat els titulars ens donen vida o ens la treuen, i els diaris sembla que ens persegueixin amb el punyal entre les dents.

Una escola és estigmatitzada pel judici que en fa l'entorn, que és qui estigmatitza les seves famílies. Ergo una escola estigmatitzada no ho és perquè està "massa plena" d'alumnes de famílies de tipologia "estigmatitzada" i han fet fugir les que "estigmatitzen". Cada escola ha de tenir a la seva disposició els recursos necessaris per a que el determinisme sociocultural de l'alumne i llurs famílies, no el condemni a ser estigma, generació darrera generació. I això, amics meus, ho he viscut en escoles d'iniciativa social i estatal, ambdues sustentades amb recursos públics, que semblen ser insuficients per ambdues, i en moltes circumstàncies. Precisament són aquestes circumstàncies de cada escola les que determinen el fet i no permeten "estigmatitzar" ni la publica ni la concertada, ja que són producte d'un mateix sistema rígid, amb discursos antics, carregats d'intencions particulars i amb poca visió del bé comú. 

Hem de millorar el sistema educatiu català i ho hem de fer de manera inclusiva. Tots hem arribat fins aquí i tots hi hem de tenir un paper. Visca l'educació pública de Catalunya, estatal i concertada!!