Som com l’arbre que creix, som un ser inacabat, canviem cada
dia. Som com l’arbre del bosc, amb l’arrel que ens dóna fonament, aliment i
força per créixer i interaccionar amb els altres éssers vius i fer bosc. Vull
parlar de nosaltres com arbres que tenen arrels que no veiem, però hi són, són
arrels que fan escola.
Sembla que la humanitat no ha acceptat integrar-se a la natura. La manipula,
la transforma o l’explota, i en aquesta història, homes i dones han esdevingut creadors
del seu propi món, i han creat relacions que haurien de garantir una vida
personal i col·lectiva plena.
La humanitat ha fet d’aquesta continua invenció de tècniques i d'instruments
la seva forma de presència al món. Ara bé, aquesta PRESENCIA no és sols estar: és
una acte de consciencia PERSONAL i una necessitat imprescindible dels “ALTRES”.
Sols no podem millorar aquesta
presència, ens necessitem els uns als altres. Tots junts hem d'acordar i
realitzar aquesta millora. Per això ens relacionem, per això enraonem i per
això ens eduquem. L’educació és radical si aconsegueix que cada persona
assoleixi consciència plena del “qui soc” i estableixi fortes relacions
solidàries, si no és així ens converteix en un simple objecte que es sotmet
fàcilment a una voluntat aliena, ens deshumanitza. És la dinàmica del
colonitzador i el colonitzat. L’educació ha d’assumir el compromís d’alliberar a cada persona de les cadenes que
el lliguen per a que escolti la veu natural del seu interior.
Malauradament, vivim en una societat on impera l’ànim colonitzador i
molt sovint som incapaços de veure més enllà dels nostres nassos. Bauman deia que
massa sovint els somnis dels nostres joves passen per un centre un centre
comercial, enlloc de desenvolupar els talents propis. En la vida quotidiana veure
les coses, llegir el text no és suficient, cal arribar al context per veure les
arrels de la nostra essència. Si no és així ens quedem en les aparences; ens adapten
al medi, surem, però no ens transformem.
L’escola ha de fer una proposta educativa radical, per ser una pràctica
de llibertat, Freire diu: "que l’home ha estat expulsat de l'òrbita de les
decisions". La tradició industrial va crear una escola per donar fruits, com
una planta d’hivernacle, alimentada per créixer ràpid, per produir molta
quantitat i consumir desmesuradament.
Freire entén l'educació com un procés DESALIENANT que obre camins
perquè l'home pugui ser novament el protagonista de la seva pròpia història i
de la del seu poble, de manera que s’alliberi de tot tipus de fatalismes, fins
i tot de tots d'aquells fatalismes pragmàtics, que ens volen fer creure que vivim
en el millor dels mons possibles, i ens vol fer creure que l’hem de defensar
aixecant murs per aïllar-nos dels l’ALTRES, per diferents.
L’escola radical no hauria d’instruir o replicar perfils, ni omplir el
cap de respostes, sense que hi hagi la pregunta. Necessitem una pedagogia de la
pregunta, oberta a "la possibilitat de discernir, comparar, triar,
programar, actuar, avaluar, comprometre'ns, arriscar-nos "a treballar per
trencar amb tot allò que ens encadena a una existència acotada, controlada i
dominada pel neoliberalisme i els seus escolanets” Sí, Jesús de Natzaret ens va
ensenyar a trencar cadenes.
I en aquest punt hem de dir que no és possible una educació
"neutral". Hi ha mestres, professors, catedràtics de l’educació que
s'autoproclamen progressistes i enarboren la bandera de la uniformitat del
sistema educatiu. Nosaltres considerem imprescindible la diversitat d’idees i
perspectives, que enriqueixen la força transformadora de l’educació a les
nostres escoles. Escola i país, afronten la força d’un creixement econòmic que
margina moltes persones i dificulta el desenvolupament del conjunt de la
societat.
L'educació
ha de capacitar les persones perquè siguin subjectes de la seva pròpia història
i compartir amb els altres la voluntat de trencar i transformar un model social
no vàlid. Això és la radicalitat. Radicalitat que ens porta a la ingerència en
la vida pública, a sortir de les nostres parets amb la voluntat d'actuar i ser
protagonistes en tots els àmbits del nostre entorn. Aquesta responsabilitat (torno a Freire) "només
es pot guanyar
vivint-la, [...] participant cada vegada més en la vida de l'escola dels vostres
fills, en la gestió del dia a dia, intervenint en el propòsit de l’empresa; a
través del gremi, dels clubs, dels consells, intervenint en la vida del barri,
de l'església, en la vida del poble, etc... "
Els que redueixen la pràctica educativa a una simple transmissió dels
continguts i de les pràctiques pedagògiques per fer feliç la vida de les
persones, són persones cegues que "consideren feliç la vida adaptada al
món, sense gratitud, sense passió, sense ràbia davant la injustícia, sense
protesta, sense somnis de transformació". En definitiva, consideren feliç
una vida "domesticada".
L’escola radical és l'arrel d’un principi, origen d’una vocació,
l’ànima que fa fructificar competències i virtuts en una persona que s’arrela
en la recerca d’inspiració per escriure poemes, inventar màquines, sinteritzar
perfums, a proposar teoremes, dibuixar futurs o tocar el piano. Radical és l'esser humà i radical ha de ser
l’escola. Tornem a les arrels per humanitzar–nos i ser bosc.
Girona, 17 de febrer de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teva: